El profeta trinitari

La Santíssima Trinitat fa la Transclivelleres!!

Es diu que un dels grans valors que ha de tenir un periodista és la celeritat a l'hora de transmetre la informació. I jo, encara que estigui estudiant la carrera, trigo dues setmanes en fer la crònica de la sortida. És el meu estil personal.

El passat diumenge 27 de març vam fer una de les frikades més temudes de la història, vam fer els 40-45 km que transcorren al llarg de la Transclivelleres, un dels circuits de creació pròpia més durs de la comarca.

La jornada ja va començar amb un hàndicap important provocat per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, enemics declarats dels NISQ, els quals per fotre'ns una hora de son van avançar els rellotges una hora. Quina colla de malparits!

Vam sortir a les set del matí (pels nostres cossos atlètics, fibrats i sense cap pèl més enllà de les aixelles eren les 6) de davant de Cal Castells, i els tres membres que vam formar l'expedició ens vam enfilar fins a Clivelleres. Allà dalt, vam tenir un honor que no ens esperàvem: vam dir bon dia al mític lector del pregó de la festa major Flocel·lo, el guardià de les muntanyes, el Tom Bombadil de Sant Quintí.

Un cop dalt del primer cim vam haver de recórrer a l'olfacte per encertar el camí que ens duria a Rivendell, la ciutat del més enllà, és a dir, Les Cases Noves de Can Pardo. La nostra arribada de forasters no va ser ben vista pels gossos que flanquejaven la muralla i ens vam haver d'obrir camí a través d'uns guau-guau i bub-bub que ens deien de tot menys macos. Ja sobrepassant les llargues avingudes de la ciutat mística un membre de l'expedició va confessar un homicidi involuntari a un orc obscur provocat cert temps ençà. Els dos membres restants vam acordar no fer-li xantatge si abans ens pagava una sucosa quantitat per comprar-nos el silenci (xantatge? i ara!) .

En aquell moment enmig de la intempèrie un altre membre va confessar que si feia una passa més hauria anat més enllà del més enllà que mai havia estat. I clar, ja feia bé de dir-ho, perquè jo no recordava el camí i en aquell moment ens vam perdre i mai vam arribar a Mas Conill de Més Amunt. Potser ens hi esperava una hippie amb un top, ai ves. Sense brúixola, mapa o petjades de quad per seguir vam haver de tirar pel dret fins que per sorpresa ens vam trobar la carretera que va de les Llambardes a la Llacuna. Quin remei, la vam haver d'enfilar no sense abans tastar l'aigua d'una font misteriosa que segons la seva qualitat ens hagués pogut regalar una setmana de cagarrines de les fines. Ja ho deien a la tele: "cuando haces Pop ya no hay stop".

Un cop ja davant del GR que ens duia al Puig Castellar vam voler fer la drecera per estalviar-nos una mica de camí, i va resultar que la drecera tirava tant pel dret que vam semblar el Gòl·lum grimpant pel Mont del Fat. Amb el nostre esforç i esperit de superació vam fer el cim!! A més, vam aprofitar l'ombra de la cabana de vigia per dinar els entrepans que portàvem (el Txepph duia pa d'Avinyonet, perquè després diguin que som gent tancada i endogàmica), quan en aquell moment vam veure la llum. Un ermità de formes capritxoses: xiruques, bastó, barba blanca, nas gros i torçat, barret i ulleres negres de pasta ens va batejar. -Hola, Santíssima Trinitat!- Allò era una revelació, se'ns va aparèixer un messies que ens va donar la paraula de Freud, ja que segons ell, la Santíssima Trinitat eren "els dos collons i la cigala". Així doncs, si els NISQ érem la Santíssim Trinitat, quins membres eren els collons i quin la cigala? Semblava un enviat del diable que volgués descohesionar-nos donant títols nobiliaris.

Després d'escurar-nos el cervell per fer-hi cabre les teories de Freud recentment estudiades vam enfilar la baixada pel camí, ara sí, que tocava. Vam agafar el GR i ens vam dirigir a Sant Joan, i de Sant Joan a Sant Quintí pel camí de la riera, on vam demostrar que teníem fusta per fer de panderetes: "tres passes endarrere, tres passes endavant ...", de tant creuar la riera cap a un i altre costat. Val a dir, que jo que sempre caic allà on s'hi apleguen més de 50 cl d'aigua, vaig aconseguir evitar tornar xop a casa. Pujo a excursionista de nivell 2.

Els últims quilòmetres de transclivelleres van ser mortals, no teníem ni cames, ni peus, ni alè, però vam aconseguir la fita i tot i que la nit següent la vam dormir com si fóssim angelets, repetirem l'experiència. Salut i NISQ!

Els NISQ no tenim rei!