Pedraforca
Els trinitaris han tornat a tastar la muntanya aquest darrer cap de setmana. Aquesta vegada vam coronar el mític Pedraforca, un clàssic entre els clàssics de l'excursionisme, en el que alguns dels NISQ es van iniciar fa un temps en això del muntanyisme. Vam sortir a mitja tarda amb el nostre batmòbil i amb poc més de dues horetes ens vam plantar al càmping. Tot baixant cap a la zona de plantar la tenda vam verificar que la taula de ping-pong es trobava en correcte estat per a fer-hi unes partides. Això de zona per plantar la tenda és un dir perquè era talment com si fóssim al mig del bosc mateix, estàvem sols...això és bàsic per a entendre la fotografia.
Després de fer unes corredisses de correfoc i muntar la tenda doncs, vam anar a fer unes partides al ping-pong. No ens hi vam encantar perquè havíem de fer el sopar, sí si, res d'entrepans, camping gas. Diguem que per tal d'atènyer el punt d'ebullició de l'aigua vam haver de patir durant una llarga estona, eterna, afamats com estàvem. Acabat l'àpat vam anar de pet al llit. Durant la nit, destacarem que vam gaudir de la ja habitual serenata nocturna i vam descansar més o menys, en funció del grau d'adaptació en aquesta situació hostil. A les 6 en punt (si m'equivoco corregiu-me) una alarma va sonar i en acabar d'esmorzar vam enfilar la carretera fins al peu del Pedraforca. Vam començar a pujar a una hora respectable (no prou aviat, però, per a no coincidir amb una gernació al cim, gernació entre la qual existia un alt percentatge de garrulisme, per cert) l'ascens es va desenvolupar sense cap fet destacable, el primer tram amb un pendent més o menys constant i força pronunciat fins a arribar a els trams de grimpada. Un cop dalt, vam reposar forces amb viandes diverses tot gaudint de la vista de 360 graus que ofereix aquest cim solitari, fotografia de rigor i avall va.
La tartera és un capítol a part, afortunadament, no hi va haver comparació amb la nostra primera vegada, la mala preparació va fer que ens en quedés un mal record, en aquest cas però, no va ser més que un pur tràmit per arribar al refugi de nou i concloure la ruta. Això no treu que no hi haguessin fets puntuals a destacar. En el tram inicial i a causa de la gran afluència d'excursionistes, la tartera estava ben pelada i s'havia de vigilar per tal de no acabar de cul a terra, un cop se superaven aquests primers metres, la resta es podia fer "amb sense aturador". Aquesta temuda tartera també va causar estralls en el material NISQ, el Pol va perdre una punta d'un dels pals i el txòfert Txep els va desgastar força a causa de la duresa del terreny, personalment, anava més còmode amb sense (pals, s'entén). Els primers a arribar baix vam ser jo i el Pol, només arribar vam anar a jaure sota l'ombra d'uns pins per tal de recuperar-nos, va compartir espai amb un grup de dones d'una certa edat que conversaven sobre temes propis de la "super pop". Quan havia passat una bona estona sense que arribés el tercer component i quan ja creiem que havia fet el viatge de tornada cap al càmping en helicòpter, vam veure'l aparèixer, simplement s'ho havia pres amb més calma perquè es ressentia del genoll. Un cop a l'esplanada del refugi vam menjar i descansar una bona estona en un entorn força concorregut per tota mena de personatges, destacarem un home amb un barret que quan va acabar el seu monòleg només li faltava dir "gràcies per la meva intervenció". En alguns moments allò semblava que fos primera línia de mar perquè la gent prenia el sol en roba interior directament. Vam baixar cap al càmping a desmuntar i perquè mr. Txep es dutxés, com a bon sancugatenc, fins i tot ens va recriminar que, quan anàvem al seu cotxe tot tornant de les sortides, després havia de passar l'ambientador. La tornada no va tenir cap secret i ens vam plantar a casa abans de sopar.
Després de fer unes corredisses de correfoc i muntar la tenda doncs, vam anar a fer unes partides al ping-pong. No ens hi vam encantar perquè havíem de fer el sopar, sí si, res d'entrepans, camping gas. Diguem que per tal d'atènyer el punt d'ebullició de l'aigua vam haver de patir durant una llarga estona, eterna, afamats com estàvem. Acabat l'àpat vam anar de pet al llit. Durant la nit, destacarem que vam gaudir de la ja habitual serenata nocturna i vam descansar més o menys, en funció del grau d'adaptació en aquesta situació hostil. A les 6 en punt (si m'equivoco corregiu-me) una alarma va sonar i en acabar d'esmorzar vam enfilar la carretera fins al peu del Pedraforca. Vam començar a pujar a una hora respectable (no prou aviat, però, per a no coincidir amb una gernació al cim, gernació entre la qual existia un alt percentatge de garrulisme, per cert) l'ascens es va desenvolupar sense cap fet destacable, el primer tram amb un pendent més o menys constant i força pronunciat fins a arribar a els trams de grimpada. Un cop dalt, vam reposar forces amb viandes diverses tot gaudint de la vista de 360 graus que ofereix aquest cim solitari, fotografia de rigor i avall va.
La tartera és un capítol a part, afortunadament, no hi va haver comparació amb la nostra primera vegada, la mala preparació va fer que ens en quedés un mal record, en aquest cas però, no va ser més que un pur tràmit per arribar al refugi de nou i concloure la ruta. Això no treu que no hi haguessin fets puntuals a destacar. En el tram inicial i a causa de la gran afluència d'excursionistes, la tartera estava ben pelada i s'havia de vigilar per tal de no acabar de cul a terra, un cop se superaven aquests primers metres, la resta es podia fer "amb sense aturador". Aquesta temuda tartera també va causar estralls en el material NISQ, el Pol va perdre una punta d'un dels pals i el txòfert Txep els va desgastar força a causa de la duresa del terreny, personalment, anava més còmode amb sense (pals, s'entén). Els primers a arribar baix vam ser jo i el Pol, només arribar vam anar a jaure sota l'ombra d'uns pins per tal de recuperar-nos, va compartir espai amb un grup de dones d'una certa edat que conversaven sobre temes propis de la "super pop". Quan havia passat una bona estona sense que arribés el tercer component i quan ja creiem que havia fet el viatge de tornada cap al càmping en helicòpter, vam veure'l aparèixer, simplement s'ho havia pres amb més calma perquè es ressentia del genoll. Un cop a l'esplanada del refugi vam menjar i descansar una bona estona en un entorn força concorregut per tota mena de personatges, destacarem un home amb un barret que quan va acabar el seu monòleg només li faltava dir "gràcies per la meva intervenció". En alguns moments allò semblava que fos primera línia de mar perquè la gent prenia el sol en roba interior directament. Vam baixar cap al càmping a desmuntar i perquè mr. Txep es dutxés, com a bon sancugatenc, fins i tot ens va recriminar que, quan anàvem al seu cotxe tot tornant de les sortides, després havia de passar l'ambientador. La tornada no va tenir cap secret i ens vam plantar a casa abans de sopar.
posted by Josurto @ 21:45
2 comments
