NISQ

Neix la NISQ Ràdio Toolbar 1.0

2006-09-22T21:46:00.000+02:00

Internautes!

Estem d'enhorabona perquè l'eina que necessitàvem tots aquells que volem escoltar la ràdio al mateix temps que naveguem per internet, ja és aquí!

La NISQ Ràdio Toolbar 1.0 s'instal·la còmodament al teu navegador i et permet escoltar 8 emissores de ràdio en català. L'única contra que de moment presenta és que les 4 emissores de la CCRTV: Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, iCat i Catalunya Música de moment no hi estan incorporades. Esperem que en la versió 2.0 de la NRT que sortirà en breu ja les hi dugui.

A gaudir de la ràdio!

Descàrrega

Txistorrak bapoa da!

2006-09-12T17:45:00.000+02:00

Aquesta nit unes ombres apareixeran silencioses al carrer. Cinc elements i un maleter ple com un ou iniciaran un viatge èpic cap a uns euskotopants molt llunyans. A mig camí, en una àrea de servei un conductor cridarà al nostre xòfer "harrek du kopeta!" i ell li respondrà "halto, halto". A mitja discussió, un tercer element intentarà dissuadir-los a crits de "ostia, barrabil!!". Continuarem i arribarem fins a Donosti, on farem un "afarien maginak" i el conductor tirarà el seu per la finestra. L'endemà anirem a escatar les vores de la casa rural, on jugarem a futbol en un camp de gespa de debò, i que consti que no som d'iniciativa.

En definitiva que vigilin les kurroak perquè les rebentarem!!!

Masada

2006-08-05T19:30:00.000+02:00

Ahir vaig fer el cim desitjat: Masada, a nomes 50 metres sobre el nivell del mar, pero amb la particularitat d'estar al desert i comencar amb un desnivell de 400 metres sota el nivell del mar, just al costat del mar mort.

Val a dir que en metres es una merda, pero la calor que hi fotia i la forma que te (dret com la meva tita quan es lleva) es feien insoportables. Calor, calor i calor, no se els graus, pero passavem dels 40 segur, i no hi fotia ni mica de vent. Sort que duia una cuba ben gran d'aigua.

Quan vaig acabar el cim i vaig baixar, vaig recorrer el quilometre i mig fins a la parada de bus on el conductor ens havia dit que a les 1, 2 i 3 en passava un. Res, fins les 14.30 esperant alla mes mort que viu amb tot de desert al fons i sense que cap dels 4 cotxes comptats em volgues parar. Finalment va passar un bus pero no era el que jo volia, i aquest et deixava a un poblot a 15km. Mes val un poblot, encara que sigui can ros, que estar al desert. Un cop alla, el bus tampoc passava, i vaig haver de recorrer a un taxista arab perque em transportes els 140 km que em separaven del kibbutz. Quan creieu que em va cobrar? 220 shekels!! 110 per barba (Erem 2), es a dir, 20 euros!!! nomes 20 euros per fer 140 km, el mateix que et cobren per anar de barcelona a l'aeroport. Tot i aixo, estic fins els collons de desert, i de desert del neguev particularment. Aixi que ja estic arrencant petals de les flors inexistents que hi ha aqui per tornar amb els nisq i anar a fer una birra amb rebava!!

Pedraforca

2006-06-08T21:45:00.000+02:00

Els trinitaris han tornat a tastar la muntanya aquest darrer cap de setmana. Aquesta vegada vam coronar el mític Pedraforca, un clàssic entre els clàssics de l'excursionisme, en el que alguns dels NISQ es van iniciar fa un temps en això del muntanyisme. Vam sortir a mitja tarda amb el nostre batmòbil i amb poc més de dues horetes ens vam plantar al càmping. Tot baixant cap a la zona de plantar la tenda vam verificar que la taula de ping-pong es trobava en correcte estat per a fer-hi unes partides. Això de zona per plantar la tenda és un dir perquè era talment com si fóssim al mig del bosc mateix, estàvem sols...això és bàsic per a entendre la fotografia.
Després de fer unes corredisses de correfoc i muntar la tenda doncs, vam anar a fer unes partides al ping-pong. No ens hi vam encantar perquè havíem de fer el sopar, sí si, res d'entrepans, camping gas. Diguem que per tal d'atènyer el punt d'ebullició de l'aigua vam haver de patir durant una llarga estona, eterna, afamats com estàvem. Acabat l'àpat vam anar de pet al llit. Durant la nit, destacarem que vam gaudir de la ja habitual serenata nocturna i vam descansar més o menys, en funció del grau d'adaptació en aquesta situació hostil. A les 6 en punt (si m'equivoco corregiu-me) una alarma va sonar i en acabar d'esmorzar vam enfilar la carretera fins al peu del Pedraforca. Vam començar a pujar a una hora respectable (no prou aviat, però, per a no coincidir amb una gernació al cim, gernació entre la qual existia un alt percentatge de garrulisme, per cert) l'ascens es va desenvolupar sense cap fet destacable, el primer tram amb un pendent més o menys constant i força pronunciat fins a arribar a els trams de grimpada. Un cop dalt, vam reposar forces amb viandes diverses tot gaudint de la vista de 360 graus que ofereix aquest cim solitari, fotografia de rigor i avall va.

La tartera és un capítol a part, afortunadament, no hi va haver comparació amb la nostra primera vegada, la mala preparació va fer que ens en quedés un mal record, en aquest cas però, no va ser més que un pur tràmit per arribar al refugi de nou i concloure la ruta. Això no treu que no hi haguessin fets puntuals a destacar. En el tram inicial i a causa de la gran afluència d'excursionistes, la tartera estava ben pelada i s'havia de vigilar per tal de no acabar de cul a terra, un cop se superaven aquests primers metres, la resta es podia fer "amb sense aturador". Aquesta temuda tartera també va causar estralls en el material NISQ, el Pol va perdre una punta d'un dels pals i el txòfert Txep els va desgastar força a causa de la duresa del terreny, personalment, anava més còmode amb sense (pals, s'entén). Els primers a arribar baix vam ser jo i el Pol, només arribar vam anar a jaure sota l'ombra d'uns pins per tal de recuperar-nos, va compartir espai amb un grup de dones d'una certa edat que conversaven sobre temes propis de la "super pop". Quan havia passat una bona estona sense que arribés el tercer component i quan ja creiem que havia fet el viatge de tornada cap al càmping en helicòpter, vam veure'l aparèixer, simplement s'ho havia pres amb més calma perquè es ressentia del genoll. Un cop a l'esplanada del refugi vam menjar i descansar una bona estona en un entorn força concorregut per tota mena de personatges, destacarem un home amb un barret que quan va acabar el seu monòleg només li faltava dir "gràcies per la meva intervenció". En alguns moments allò semblava que fos primera línia de mar perquè la gent prenia el sol en roba interior directament. Vam baixar cap al càmping a desmuntar i perquè mr. Txep es dutxés, com a bon sancugatenc, fins i tot ens va recriminar que, quan anàvem al seu cotxe tot tornant de les sortides, després havia de passar l'ambientador. La tornada no va tenir cap secret i ens vam plantar a casa abans de sopar.

NO, és clar

2006-05-29T20:51:00.000+02:00

Abans d'ahir llegia el número de maig del butlletí "La circular" que el grup quintinenc del PSC envia a casa casa. Em va sorprendre bastant llegir l'editorial, signada pels tres regidors del PSC. El text complet, i un comentari ben esmolat, el podeu consultar al bloc d'en Matadracs. És un intent bastant barroer de justificar l'estatut que haurem de votar d'aquí tres setmanes des de la tendència vagament catalanista dels regidors del poble, una tendència que està perdent pes dins el PSC-PSOE, com ens mostren els esdeveniments polítics dels últims mesos.

Anem seguint pas a pas l'argumentació de l'escrit. S'hi diu que els pobles tenen dues maneres de guanyar sobirania pacíficament: o l'accés sobtat a la independència per via d'un referèndum d'autodeterminació, o l'obtenció gradual (i incremental) d'autogovern mitjançant la negociació i el pacte. Podríem afegir-hi que són complementàries, que una via no nega l'altra, però que arriba un moment que l'obtenció gradual de sobirania, el peix al cove, és insuficient. Diuen no témer l'autodeterminació, un exercici democràtic. Just després diuen que Espanya -governada pel seu propi partit!- hi és contrària. I amb això neguen que sigui una via vàlida. Estan dient, llegint entre línies, No hi tenim res en contra, però no és viable perquè no ho volem. Esquizofrènia política, és clar.

Alguns polítics opinen que si la realitat no agrada, es pot tergiversar. Però cal vigilar, les mentides que es diuen no poden contradir allò que és real als ulls de tothom. Als ulls de tota Europa. Perquè afirmar que Europa no veu amb bons ulls el desdoblament d'un dels seus estats integrants, home, fa uns mesos potser algú s'ho hauria cregut. Però dir-ho una semana després que Montenegro votés la seva independència en un procés tutelat per la Unió Europea, és una mica massa ingenu, és clar.

També afirmen que al PSC no són independentistes, sinó interdependentistes: partidaris de la cooperació entre diferents territoris. Completament d'acord: cal cooperar, cal relacionar-se d'igual a igual, sense imposicions i sense vassallatges. Catalunya i Espanya han de coexistir cooperant amb tots els altres pobles d'Europa, però en condicions d'igualtat. Oi que sí? Doncs d'això mateix molta gent en diem independència. Dret a decidir el propi futur. Dins d'Europa, i sense intermediaris, és clar.

Més endavant s'hi fa una afirmació no gaire original: L'Estatut és l'únic camí, tant per als que anem a la federació dels pobles d'Espanya i d'Europa, com per als que van a la independència de Catalunya. Cometen el mateix error -voluntari!- que Jordi Sánchez a l'article que comentava fa uns dies. Articular la relació entre Catalunya i Espanya amb un Estatut no és l'únic camí, hi ha vies pacífiques més ambicioses, però podem acceptar que en la situació política actual és el millor. Ara bé, que no ens confonguin: un Estatut no vol dir qualsevol estatut. L'estatut que ens volen fer votar és un pas enrere per Catalunya, perquè desaprofita l'oportunitat d'avançar. És un maquillatge de l'Estatut de 1979, ja molt insuficient des del principi, però fruit d'un post-franquisme en el qual calia decidir entre l'Estatut o res. Ara, sense aquella pressió, calia posar les cartes amb valentia sobre la taula. Cal pactar amb Espanya? Sí. Cal cedir? És la manera d'arribar al pacte. Quant es pot cedir? Esquerra demana la independència de Catalunya, i ja va cedir, i molt, per assumir l'Estatut aprovat al parlament. Va cedir per responsabilitat política, aprovant a Catalunya un Estatut ajustat però que era el millor possible, de moment. Però quan l'Estatut se'n va a Madrid, això del pacte ho entenen d'una altra manera i només cedeix una de les parts. Això és negociar, això és pactar? Això és imposar, és clar.

Els socialistes quintinencs -no els seus companys metropolitans- conviden a Esquerra a fer junts el camí per aconseguir més sobirania: Fem-lo junts, aquest tram de camí. D'acord, fem-lo junts. Però si voleu més sobirania, si voleu que Catalunya pugui decidir i pugui finançar allò que decideixi, el camí bo és el d'Esquerra, és clar.

Deu ser lògic que el PSOE-PSC defensi el seu estatut: és exactament allò que vol per Catalunya, i fa content Zapatero, el mentider. Deu ser lògic que CiU el defensi: els importa més el poder que Catalunya, van fer servir la negociació per tensar la corda sobiranista, en un acte de partidisme, i ara han rebaixat el llistó per acariciar de nou el poder. I Esquerra? Doncs Esquerra vol més per Catalunya. Vol un bon Estatut. L'Estatut aprovat al parlament no és perfecte, però és una bona base per seguir avançant. Estatut? Sí. El del parlament, és clar.

El paràgraf final és delirant. Comença amb l'eslògan fem junts més Catalunya (on el "junts" deu voler ajuntar el PSC-ICV amb CiU, veient amb qui pacten l'estatut). Segueix l'article: I després, tornem-li [a Catalunya] el govern d'esquerres - inclosa ERC, és clar. Com s'entén aquesta contradicció? Per una banda volen fer "junts" (PSC+CiU) "més" (??) Catalunya, per l'altra volen reeditar el tripartit que voluntàriament han trencat. Hi ha dues maneres d'entendre-la. La primera és veure que no és l'opinió del partit, sinó dels regidors quintinencs; i adonar-se que l'aparell del PSC va per un altre cantó, que s'hi han imposat les tesis més pragmàtiques i metropolitanes, les trames polítiques que porten tants anys fent i desfent al cinturó de Barcelona, per qui l'autèntic president és Zapatero, i Maragall és el president incòmode de l'autonomia catalana. Però també hi ha una altra explicació, segurament també vàlida: el PSC vol manar, vol fer-ho a qualsevol preu, i sap que un hipotètic pacte CiU-PSC tindria Mas per president, i els socialistes a la corda fluixa. L'única opció real del PSC per tenir la presidència de la Generalitat és pactar amb Esquerra. I fa poc han expulsat Esquerra del govern. Sorprèn una mica, és clar.

CiU-PSC, ERC-CiU o ERC-PSC. Qualsevol pacte postelectoral s'haurà de fer mirant al futur, però la càrrega del passat serà molt feixuga. Tot i així, cap obstacle serà insuperable. Esquerra pot ser al govern, o pot no ser-hi. Si hi és, caldrà veure amb qui. CiU pot fer polítiques progressistes? Sí, per guanyar poder farien el que fos. El PSC pot fer polítiques catalanistes? En tinc molts dubtes, caldrà veure com governen ara que estan sols. Tots els escenaris estan oberts, sí, però alguns ho estan més que els altres. Una cosa és segura: el Pacte del Tinell és mort i enterrat. Haurem de fer foc nou, un pacte molt més ambiciós a nivell nacional i a nivell social. Si no és així, que ningú compti amb Esquerra. És clar?

Txepph

Joga Bonito

2006-05-27T19:25:00.000+02:00

Dissabte 27 de Maig 2006,
Platja de la Vaca sobre un sofà, Vilanova i la Geltrú

Els NISQ, futur equip de voleyball?

2006-05-21T21:23:00.000+02:00

Aquesta premsa espanyola....

2006-05-18T15:48:00.000+02:00

Seguint el profeta

2006-05-08T23:09:00.000+02:00

Fa poques setmanes, en el transcurs d'una caminada pels indrets més salvatges i inhòspits del Penedès, un profeta misteriós va comparèixer al punt místic del Puig Castellar davant de tres NISQ cansats i somnolents, va transmetre un missatge confús i inconnex sense admetre rèpliques i va desaparèixer tan misteriosament com havia arribat.

Tot semblava ser una anècdota, però els ensenyaments del profeta ja començaven a pesar sobre la consciència dels NISQ. Només això permet explicar el cansament que sentíem tots en arribar a casa aquell vespre. En els dies següents vam anar posant en comú els nostres records, intentant reconstruir parcialment la conversa.

El profeta va basar el seu discurs en una interpretació lliure de les teories de Freud. Investigant una mica vam veure que el seu pensament coincidia amb el de l'escola vilanovina, que pretén reinterpretar el mite religiós de la santíssima trinitat en clau d'anatomia sexual masculina. A més d'aquestes teories sorprenents, i de la sorprenent manera de manifestar-les, les paraules del profeta contenien uns missatges ocults que només vam poder llegir dies més tard, després d'una reflexió pausada.

Pocs minuts abans de l'encontre amb el profeta, en arribar al cim del Puig Castellar i veure el poble de Savallà del Comtat allà lluny, havíem parlat de fer-hi una excursió per investigar uns fets misteriosos que van passar-hi fa dues nits de cap d'any. Doncs bé, just després que el profeta es manifestés, va assenyalar amb el seu bastó -la vara que acompanya tot fetiller, Freud també en podria dir alguna cosa- en direcció a Savallà, i va preguntar en veu alta i clara "Quin poble és, aquell?".

Qui signa aquestes línies va respondre immediatament la veritat: "Savallà del Comtat". La reacció del profeta fou, almenys en aquell moment, incomprensible: "No, allò no és Savallà". Aquesta negació de la veritat ens va deixar sorpresos, escoltant una confusa explicació del profeta i responent amb monosíl·labs a les seves preguntes. La conversa va derivar cap a la nostra afició a pujar muntanyes, i ell respongué amb un elogi d'aquesta activitat, comparant-nos amb les aus més nobles: "allà només hi arriben les àligues". Tot seguit, ens va preguntar d'on érem. Davant d'aquest pregunta aparentment innocent, la resposta va ser ràpida: "de Sant Quintí".

Aquest punt va ser crucial: el profeta va assenyalar amb el dit índex de la mà dreta un punt concret del Pirineu, responent "d'allà?". Nosaltres el vam corregir indicant-li la direcció correcta de Sant Quintí, i ell no va semblar donar-hi més importància. Tot seguit es va acomiadar tan sobtadament com havia arribat, deixant-nos plens de dubtes. No ho vam entendre en aquell moment, però la interpretació és prou clara: el profeta ens prevenia dels riscos d'anar a Savallà i remoure fantasmes del passat, i ens guiava cap al Pirineu, a pujar alguna muntanya. La reconstrucció posterior del seu gest ens va permetre determinar, amb un marge d'error reduït, que el profeta va assenyalar el cim del Comabona, a la frontera entre el Berguedà i la Cerdanya, en plena serralada del Cadí.

Dies més tard un dels NISQ va exposar la possibilitat que el profeta fos en realitat un esperit, una manifestació ectoplasmàtica de Freud. Vist allà semblava un ésser ben real, i a plena llum del dia no vam percebre cap dels signes que acostumen a acompanyar aquestes manifestacions. Però com a investigadors seriosos que som vam decidir experimentar-ho, i vam realitzar un ritual secret en l'indret místic conegut com a "Can Silenci" per les seves condicions sonores favorables. La falta de resultats d'aquest experiment ens va convèncer que no estàvem tractant amb esperits, sinó amb un profeta de carn i ossos. Un estudi acurat de les teories de Freud i la interpretació de l'escola vilanovina ens ha dut a la conclusió que les ensenyances del gran psicoanalista sobre el misteri de la santíssima trinitat no s'han entès encara en la seva totalitat, i que la responsabilitat de descobrir els secrets amagats i treure'ls a la llum ha recaigut sobre els NISQ. Per avançar en aquest camí un equip de treball format per tres NISQ -la trinitat investigadora- va desplaçar-se el cap de setmana passat al cim del Comabona, esperant aclarir els molts interrogants que encara teníem.

En arribar al camp base van aparèixer els primers dubtes. El gest enèrgic del profeta no havia estat tan precís com semblava, perquè el marge d'error dels càlculs ens impedia precisar si havia assenyalat el Comabona o el seu veí Pedraforca. Els dubtes es van fer més grans quan a la posta l'últim raig de sol va travessar la canal entre els dos pollegons, una tríade simbòlica on els tres NISQ presents vam coincidir a veure-hi una analogia femenina de la interpretació vilanovina. Si a això hi afegim que un dels NISQ presents no havia pujat mai el Pedraforca, entendrem que la decisió sobre quina muntanya pujar s'anés posposant fins l'endemà al matí.

Sense treure'ns aquests dubtes del cap vam decidir anar caminant sense rumb per veure on ens duia el destí. De comú acord vam anar seguint des de lluny un gos aparentment inofensiu que anava acompanyat per una sospitosa trinitat de persones. El seguiment de dit gos no va donar cap resultat, a banda d'alguna mirada poc amistosa de la propietària, que creia -erròniament!- que ens interessava més ella que no pas l'animal. Seguint amb les nostres investigacions vam experimentar les successives combinacions que es donen quan tres persones juguen alternadament a ping-pong, però l'anàlisi acurat de les posicions de joc i els resultats obtinguts no van servir per aclarir cap aspecte ocult dels misteris trinitaris.

Després d'un sopar lleuger vam decidir investigar les alteracions electromagnètiques que havíem previst que es produirien quan fóssim a prop de l'arrel del misteri. Els equips tècnics no eren els adequats, i després d'una cerca manual en l'espectre radioelèctric únicament vam trobar una freqüència idònia per a l'observació. La mala sort va fer que aquesta freqüencia ja estigués ocupada per la transmissió d'un partit de futbol que amagava qualsevol manifestació de fenòmens trinitaris. Vam aguantar estoicament la retransmissió esperant detectar-hi alguna anomalia, però l'avorriment ens va vèncer abans d'aconseguir cap resultat.

Ens vam aixecar a les sis del matí, sense haver descansat gaire per culpa d'un son inquiet per l'emoció. Després d'un esmorzar ràpid vam enfilar camí amb el cotxe cap al punt d'inici de la ruta, passant pel lloc des d'on es comença a pujar el Pedraforca. Després de molts dubtes havíem consensuat que exploraríem el Comabona, i si no donava resultats visibles un altre dia tornaríem a explorar el Pedraforca. Però altre cop les circumstàncies ens van fer dubtar: el camí que havíem de seguir estava tallat per esllavissades. Vam deixar el cotxe tan enllà com vam poder, i en una última reflexió vam decidir mantenir-nos en el guió previst, encara que tots els senyals apuntaven en sentit contrari. El camí que puja el Pedraforca va quedar darrere nostre, i vam avançar sense gaires dificultats salvant petites glaceres i despreniments de roques.

En arribar a l'indret anomenat El Collell ens va sorprendre trobar unes marques estranyes a la vora del camí. No vam haver d'investigar gaire per saber-ne l'origen. Indiquen la traça d'un camí històric, carregat de mites i llegendes: el Camí dels Bons Homes, la ruta càtara entre Queralt i Montsegur. Els misteris tenen arrels profundes en el passat, i no seria d'estranyar que en el futur la investigació dels misteris trinitaris ens portés als camins, els castells i els santuaris dels càtars.

Seguint aquesta ruta vam anar guanyant alçada fent ziga-zagues. Dalt de tot ens esperava el Prat de Vilec, on ens vam aturar un moment a descansar. Just llavors, molt sorpresos, vam veure un altre profeta que pujava pel camí que havíem seguit. Ens va saludar amb amabilitat, però no va donar cap mostra de conèixer-nos. O va dissimular-ho molt bé, o no sabia res de la missió que ens havia encomanat el seu company trinitari. Vam avançar en paral·lel una estona, fins que ell es va aturar a descansar i el vam deixar una mica enrere. Una última pujada ens va portar al Coll de Torn, dalt de tot de la Serra Pedregosa.

Descansant en aquest coll vam veure quina era la missió del profeta que havíem trobat pujant: encapçalava un grup d'excursionistes que ens havia semblat que anaven per lliure, però que a partir d'aquest punt van començar a seguir-lo. Conscientment o inconscientment seguien les passes del seu profeta, que també s'encaminaven al cim del Comabona. Com que no sabem gran cosa de profetes i profecies, vam preferir no barrejar-nos-hi i seguir les ensenyances del profeta trinitari, que ens mereixia més confiança. Val la pena assenyalar que un dels NISQ va fer una estranya troballa, unes ulleres de sol aparentment convencionals, que no sabem si tenen o no relació amb els misteris que ens ocupen. I un altre NISQ, qui signa aquest crònica, va patir una lesió tècnicament anomenada "torta de peu", per sort sense més conseqüències.

Aquí el camí va canviar, i vam avançar enlluernats per les últimes acumulacions de neu que quedaven, marcant les nostres passes en aquella vall aspra i alhora acollidora que havíem de travessar. Vam avançar per l'antiga ruta càtara, desviant-nos de la ruta directa al cim aproximant-nos al punt místic del Pas dels Gosolans, el pas històric entre la Cerdanya i l'Alt Berguedà. Tal com esperàvem alguna cosa va succeir en aquell indret: tots els sons es van amortir, el temps va semblar alentir-se i vam poder sentir el silenci que ens envoltava. Dins aquell silenci podíem notar la presència del profeta, de Freud i dels antics càtars que havien travessat aquell indret custodiant amb cura els seus secrets sobre la naturalesa trinitària.

Però no era aquell el destí final de la nostra excursió. Després d'un temps prudencial vam enfilar per la carena en direcció al Comabona. Just abans d'arribar-hi vam trobar el grup de seguidors de l'altre profeta que en tornaven. A part de les salutacions habituals només vam intercanviar quatre paraules sobre l'estat de la neu, sense que res ens fes pensar que la seva investigació fos la mateixa que la nostra. Si sabien res dels misteris trinitaris no ho van pas manifestar. Però difícilment podria ser així, perquè eren més de tres persones, i el profeta trinitari va ser ben clar en identificar la santíssima trinitat amb un trio d'investigadors.

Perduts en aquest pensaments, i amb alguna ensopegada per culpa de la neu massa fosa, vam arribar al cim del Comabona. Un cim només apte per a investigadors audaços, doncs el punt més alt és al llindar mateix de l'aresta, al costat d'una caiguda vertical de diversos metres. Després de les fotos i les reflexions habituals vam veure comparèixer dues persones que segons van dir estaven fent la ruta dels Cavalls del Vent, un nom suggerent que ens remet a les àligues de què parlava el profeta, i que ens obre un nou interrogant sobre l'autèntic significat de les seves paraules.

Vist tot el que havíem de veure, i sense haver rebut cap altra senyal, vam emprendre el descens per la ruta més directa, confiant que tal com ens havia passat amb el primer encontre amb el profeta una reflexió posterior ens donaria les claus necessàries per entendre-ho en profunditat. Llavors va passar una cosa estranya: vam parar a dinar just al punt on pujant havíem vist el profeta no-trinitari, i si durant el matí el cel havia estat clar i el sol havia brillat amb força, de cop es va tapar i un vent fred va bufar contra nosaltres, obligant-nos a buscar un recer imperfecte, dinar ràpid i baixar tot seguit. A tots ens va venir al cap les muntanyes més altes i fredes del nostre entorn, l'aresta de la Pica, la glacera de l'Aneto, i qui sap si d'altres.

Baixant cap a zones més càlides anàvem reflexionant sobre els esdeveniments del dia, i resseguint altre cop el peu del Pedraforca es va produir un nou esdeveniment estrany: quan aquest cronista avançava amb compte per una acumulació de neu i pedres caiguda de les parets de la muntanya, va veure sota els seus peus un fòssil sorprenent: una fòssil de petxina, una vieira, el símbol del Camí de Santiago. Un altre element per afegir més confusió als descobriments del dia. Aquest va ser l'últim fenòmen estrany, quan vam sortir de la zona d'influència del Comabona tot va tornar a la normalitat.

Vam decidir deixar la reflexió per uns dies més tard, i per això he deixat passar una setmana abans d'escriure aquestes ratlles. Ara ja ha arribat el moment de treure'n unes primeres conclusions: és evident que vam interpretar correctament el gest del profeta trinitari, però pensàvem que el camí seria més fàcil i ràpid. Ara podem veure que treure a la llum els secrets dels misteris trinitaris serà llarg i complicat, i haurem d'investigar molt abans d'obtenir resultats visibles. Els indicis que vam descobrir al Comabona ens hauran de portar a obrir noves vies d'investigació: les muntanyes del Pirineu i les rutes carregades de misteris mil·lenaris. El Pedraforca, la Pica, l'Aneto, el Camí dels Bons Homes, el Camí de Santiago, els Cavalls del Vent,... Els NISQ seguirem investigant!

El profeta trinitari

2006-04-10T13:11:00.000+02:00

La Santíssima Trinitat fa la Transclivelleres!!

2006-04-09T15:51:00.000+02:00

Es diu que un dels grans valors que ha de tenir un periodista és la celeritat a l'hora de transmetre la informació. I jo, encara que estigui estudiant la carrera, trigo dues setmanes en fer la crònica de la sortida. És el meu estil personal.

El passat diumenge 27 de març vam fer una de les frikades més temudes de la història, vam fer els 40-45 km que transcorren al llarg de la Transclivelleres, un dels circuits de creació pròpia més durs de la comarca.

La jornada ja va començar amb un hàndicap important provocat per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, enemics declarats dels NISQ, els quals per fotre'ns una hora de son van avançar els rellotges una hora. Quina colla de malparits!

Vam sortir a les set del matí (pels nostres cossos atlètics, fibrats i sense cap pèl més enllà de les aixelles eren les 6) de davant de Cal Castells, i els tres membres que vam formar l'expedició ens vam enfilar fins a Clivelleres. Allà dalt, vam tenir un honor que no ens esperàvem: vam dir bon dia al mític lector del pregó de la festa major Flocel·lo, el guardià de les muntanyes, el Tom Bombadil de Sant Quintí.

Un cop dalt del primer cim vam haver de recórrer a l'olfacte per encertar el camí que ens duria a Rivendell, la ciutat del més enllà, és a dir, Les Cases Noves de Can Pardo. La nostra arribada de forasters no va ser ben vista pels gossos que flanquejaven la muralla i ens vam haver d'obrir camí a través d'uns guau-guau i bub-bub que ens deien de tot menys macos. Ja sobrepassant les llargues avingudes de la ciutat mística un membre de l'expedició va confessar un homicidi involuntari a un orc obscur provocat cert temps ençà. Els dos membres restants vam acordar no fer-li xantatge si abans ens pagava una sucosa quantitat per comprar-nos el silenci (xantatge? i ara!) .

En aquell moment enmig de la intempèrie un altre membre va confessar que si feia una passa més hauria anat més enllà del més enllà que mai havia estat. I clar, ja feia bé de dir-ho, perquè jo no recordava el camí i en aquell moment ens vam perdre i mai vam arribar a Mas Conill de Més Amunt. Potser ens hi esperava una hippie amb un top, ai ves. Sense brúixola, mapa o petjades de quad per seguir vam haver de tirar pel dret fins que per sorpresa ens vam trobar la carretera que va de les Llambardes a la Llacuna. Quin remei, la vam haver d'enfilar no sense abans tastar l'aigua d'una font misteriosa que segons la seva qualitat ens hagués pogut regalar una setmana de cagarrines de les fines. Ja ho deien a la tele: "cuando haces Pop ya no hay stop".

Un cop ja davant del GR que ens duia al Puig Castellar vam voler fer la drecera per estalviar-nos una mica de camí, i va resultar que la drecera tirava tant pel dret que vam semblar el Gòl·lum grimpant pel Mont del Fat. Amb el nostre esforç i esperit de superació vam fer el cim!! A més, vam aprofitar l'ombra de la cabana de vigia per dinar els entrepans que portàvem (el Txepph duia pa d'Avinyonet, perquè després diguin que som gent tancada i endogàmica), quan en aquell moment vam veure la llum. Un ermità de formes capritxoses: xiruques, bastó, barba blanca, nas gros i torçat, barret i ulleres negres de pasta ens va batejar. -Hola, Santíssima Trinitat!- Allò era una revelació, se'ns va aparèixer un messies que ens va donar la paraula de Freud, ja que segons ell, la Santíssima Trinitat eren "els dos collons i la cigala". Així doncs, si els NISQ érem la Santíssim Trinitat, quins membres eren els collons i quin la cigala? Semblava un enviat del diable que volgués descohesionar-nos donant títols nobiliaris.

Després d'escurar-nos el cervell per fer-hi cabre les teories de Freud recentment estudiades vam enfilar la baixada pel camí, ara sí, que tocava. Vam agafar el GR i ens vam dirigir a Sant Joan, i de Sant Joan a Sant Quintí pel camí de la riera, on vam demostrar que teníem fusta per fer de panderetes: "tres passes endarrere, tres passes endavant ...", de tant creuar la riera cap a un i altre costat. Val a dir, que jo que sempre caic allà on s'hi apleguen més de 50 cl d'aigua, vaig aconseguir evitar tornar xop a casa. Pujo a excursionista de nivell 2.

Els últims quilòmetres de transclivelleres van ser mortals, no teníem ni cames, ni peus, ni alè, però vam aconseguir la fita i tot i que la nit següent la vam dormir com si fóssim angelets, repetirem l'experiència. Salut i NISQ!

Els NISQ no tenim rei!

2006-04-09T01:25:00.000+02:00

"Think in positive, I don't need support"

2006-03-28T14:48:00.000+02:00

Els NISQ fan la Transèquia

2006-03-28T14:22:00.000+02:00

El passat diumenge 5 de març, l'expedició NISQ formada pel Txepph, en Surri, el Pol i la Sam va anar a fer la Transèquia, una caminada popular de 26 km de longitud des del Castell de Balsareny al Parc de l'Agulla de Manresa que ressegueix el recorregut de la sèquia que porta aigua del riu Llobregat a la capital del Bages.

Com a bons virils que som, a dos quarts de set (6.30, si ens llegeix algú de Can Ros) del matí vam sortir de Sant Quintí per ser al punt d'inscripcions una hora després, pero era cuando, que diria en José Tojeiro, nosaltres encara no ens coneixíem la ciutat, i per tant, i a causa de carrers plans i costeruts vam haver de preguntar a tothom qui estava despert aquella hora cap on havíem d'anar. Total, que a les vuit llargues vam arribar al punt d'inscripció i vam haver de fer una cua monumental (semblava la revenda de la Champions) per pujar als autobusos. En resum, a les 9 vam arribar a Balsareny. Ara bé, allà encara no vam començar a caminar, ja que unes iaies ens van atipar de xues (3 per a un servidor) i vi, i la cosa es va endarrerir mitja hora.

Bé, un cop vam començar a caminar vam anar fent i anar fent, parant cada tres o quatre quilòmetres a recobrar energies (estava tot molt ben organitzat). Van donar-nos galetes (d'aquelles que fan una bola a la boca i que només menges quan no pots cagar fi), sucs, pomes, coca, caldo (metàfora per fer incís en l'estat físic que ens trobàvem), begudes ... A més, vam tenir el gran honor de passar pel costat d'una muntanya de runam salí. Un dia o altre haurem de fer aquell cim, això si no hi caiem dins.

Tot i això, hi va haver un moment de desunió entre els NISQ, el sector excursionista purità encapçalat pel Txepph no va trobar gens bé que el sector escurçó negre féssim una mini drecera que ens estalviava 200 metres de no res per no haver d'entrar a un polígon industrial. Drecera que després va resultar ser una mica més de 200 metres, posem-ni 2 km, potser el doble, però bé, avui dia què són 2 km? ¬¬

Tot i això, l'any que ve segur que hi tornem.

NISQ!

La gripe aviar y la escasez de plumas afectan al badminton ...quines coses

2006-03-15T10:48:00.000+01:00

La gripe aviar, que se ha llevado por delante 200 millones de aves desde 2003, ha provocado una notable escasez de plumas de ganso en China que está disparando los precios de los volantes de badminton en uno de los países donde este deporte es más popular. El badminton, deporte dominado abrumadoramente por China, se juega con un objeto fabricado de corcho y plumas llamado volante, cuyo precio ronda los dos dólares. En los últimos seis meses los precios aumentaron de manera drástica, llegando incluso a subir un 50 por ciento en algunas marcas, y actualmente la mayoría de fabricantes de volantes proyectan un incremento de los precios. Los volantes se elaboran con 16 plumas de ganso extraídas de la parte inferior del ala que luego se acoplan al corcho que los jugadores golpean con las raquetas. Aunque existen volantes de plástico, la diferencia con los de plumas de ganso es muy importante, por lo que los profesionales utilizan siempre éstos últimos, cada vez más valiosos

Font: EFE-China.

Avui Crash al Lauren, a les 22:45

2006-03-10T15:26:00.000+01:00

Ep nisqs, proposo anar als Lauren de Vilanova a veure Crash, espero les vostres opinions, si cal porto cotxe. Aquí us deixo una crítica, fins després!

Nos llega más de un año tarde, pero finalmente se estrena en nuestro país la película "Crash", que tanta sensación causó en Estados Unidos. Los referentes más cercanos a esta película son "Grand Canyon" de Lawrence Kasdan y "Short Cuts / Vidas cruzadas" de Robert Altman, no sólo por ser las tres películas corales sino por la calidad de su planteamiento y por estar ambientadas en Los Ángeles. El director de "Crash", Paul Haggis, había dirigido anteriormente películas y series para televisión, pero fue gracias al galardonado guión de "Million dollar baby" que se empezó a hablar de él. "Crash", como el título indica, habla de un choque, de una confrontación violenta, la de las razas en el difícil equilibrio social que a duras penas se mantiene en L.A. Don Cheadle, Matt Dillon, Jennifer Esposito, Thandie Newton, Sandra Bullock, Brendan Fraser y Ryan Phillippe forman parte de un extenso y curioso reparto, que sin embargo da bien en la pantalla. Haggis ha escrito un guión con una estructura fuerte e interesante, un extenso retrato social y una tensa historia que parece dirigirnos hacia la catástrofe inexorablemente. Pero ha hecho algo peculiar también con los personajes: prácticamente todos son estereotipos y, sin embargo, no recurre a clichés. La familia de la protagonista de "Million dollar baby" causó problemas a más de un espectador, por resultar vulgares y sin la riqueza de matices que el resto de personajes; posiblemente aquello no fue accidental, y se entiende mejor al ver "Crash". La historia es violenta, las imágenes están muy bien trabajadas y resultan de una crudeza dolorosa, pero lo que Haggis nos cuenta es un cuento y no una noticia de prensa, es un relato con sabor añejo gracias a estos personajes tan reconocibles. "Crash" es buen cine, actual y con un ritmo fuerte, pero bien anclado en las bellas artes de contar una historia.

Els GP Pharms...

2006-03-09T19:52:00.000+01:00

Personalment, això de GP Pharm no em fa gens de gràcia, potser és perquè no entenc res del que s'hi farà, en tot cas, tinc la sensació que aquest tipus d'empresa ha de contaminar que fa por. El que em va fer enrabiar l'altre dia va ser la postal de presentació del poble al arribar des de vilafranca. Trobar-te, abans d'entrar a sant quintí, un megapolígon, coronat per una bandera espanyola, és realment ofensiu!

Diccionari

2006-03-07T12:30:00.000+01:00

Foto de George Gilder
Tot llegint l’article de Roger Fidler “Principles of mediamorphosis” he trobat un concepte certament curiós. Dins de l’article cita a un tal George Gilder que utilitza el concepte Teleputer. Com si juguéssim al diccionari, i si en teniu ganes, poseu les possibles definicions a veure si l’encerteu.

Visions...

2006-03-06T19:21:00.000+01:00

Dissabte 4 de Març de 2006, la meva mare comprava tranquil·la (tenint en compte lo tranquil que pots estar comprant al Mercadona), quan llavors el va veure, era ell, l’escriptor quintinenc.....Jaume Moreso. Ens enviava records

Per un plat de llenties ...

2006-03-05T17:34:00.000+01:00

2006-03-02T12:25:00.000+01:00

Tres pizzes per als addictes al diccionari / a ca l'exèrcit català,
Set Franziscaners per als nanos / en llurs "raves"
Nou per als nanos ebris / que periran,
Una Estrella és per al NISQ fosc / en son fosc tron
allà a la llambarda de Mórdor / fins on arriben els nanos.
Una Moritz per manar a tots / una per trobar-los,
NISQ per reunir-los / i en les tenebres
tenir tots lligats a Pochville / on s'estén l'Ombra.

Sense comentaris

2006-03-02T01:17:00.000+01:00

Crisi NISQ

2006-03-01T20:31:00.000+01:00

Nanos, mireu qui ens ha visitat avui!!

Sabeu què vol dir això, oi? Aquests escamparan que som uns pervertits, uns descreguts i uns pencos i, així, iniciaran la Jihad contra els NISQ i tots els valors que representem. Passarà això ...

... i això!

I tots els NISQ a amagar-se a la cova de Bolet. Tots menys el Jeroni, que s'amagarà a la presó, on l'Arturo hi guarda el cavall.

PS: sí, realment tinc molt poca feina!

El mètode de Guardamar avall!

2006-03-01T17:22:00.000+01:00

El gran mestre de la "Palatilla"

2006-02-28T23:00:00.000+01:00

En José i el Colacao

2006-02-26T20:31:00.000+01:00

Es mereixia un lloc al bloc, aquest mite del video freak. No sé si vau tenir l'ocasió de veure'l fa temps quan va fer-se famós. Es tracta d'un tal José Tojeiro, un home que va sortir en un programa de TVE com a víctima d'un frau. Es veu que tenia dues dones que li feien companyia a canvi de diners (prestitutas, segons l'afectat) i que aprofitaven el fet de ser dues per poder-lo distreure mentres li buidaven la casa, potser us costarà entendre el que diu a la primera, però a còpia d'escoltar-lo anireu decobrint les perles amb les que ens obsequía. Sobretot quan comenta la tècnica que utilitzaven per tal de sedar-lo...

El cançoner NISQ (II)

2006-02-25T15:58:00.000+01:00

El NISQ petit quan balla,
balla, balla, balla
el NISQ petit quan balla,
balla amb el dit
amb el dit, dit, dit
ara balla el NISQ petit

el NISQ petit quan balla,
balla, balla, balla
el NISQ petit quan balla,
balla amb la mà
amb la mà, mà, mà
amb el dit dit dit
ara balla el NISQ petit

el NISQ petit quan balla,
balla, balla, balla
el NISQ petit quan balla,
balla amb el còccix
amb el còccix, còccix, còccix
amb la mà, mà, mà
amb el dit, dit, dit
ara balla el NISQ petit

5 anys de l'adéu de Negu Gorriak

2006-02-25T12:13:00.000+01:00

Jo hi era!!!

Que en ven el Borratxín?

2006-02-24T22:26:00.000+01:00

De Pochville a Pochilingrad II

2006-02-24T20:31:00.000+01:00

Hola a tots.

Sóc el Pol i he esborrat el post anterior que aquí hi havia. Me'n faig responsable per una raó molt senzilla: sentit comú i responsabilitat. No podem publicar en un bloc a internet, sense saber qui ho llegeix, les misèries internes d'uns i les estratègies que tenim per salvar el poble, i menys encara quan amb pals i fletxes volem derrotar l'imperi, ja que si ni tan sols tenim l'oportunitat de fer-los emboscades, què hi venim a compondre doncs?

La idea del post anterior la comparteixo al 100%. Tot i així, no val badar, els problems s'han d'afrontar amb seriositat, i esbombant-los als 4 vents encara els engreixem.

Espero que entengueu la meva acció, no és res personal, més que res, perquè amb el Chusepe ja fa dies que tenim aquest tema de conversa.

Salut!

El no saber perdre i la incontinència verbal

2006-02-22T23:16:00.000+01:00

Al final, tothom acaba tenint el que es mereix. Que n'aprenguin!!!!!

Sant Quintí diu... STOP DÈFICIT FISCAL

2006-02-21T12:55:00.000+01:00

Tal com deia el Pol, la nostra estratègia ha d'anar dirigida a fer plorar els andalusos. Que s'adonin que la injustícia social és una de les conseqüències perverses que té l'espoli fiscal a què ens condemna l'estat espanyol. Per tant, ens hem de proposar la tasca de trobar fotos de personatges quintinencs que, tal com suggereixen les imatge enviades abans, viuen en una situació de fragilitat social que és pròxima a nivells dels Balcans orientals.

Aprofito l'avinentesa per convidar-vos a tots a visitar el meu blog "cròniques des de la presó".

La Bòsnia, el Mateo i la Llucieta jugant a bitlles ...

2006-02-20T15:46:00.000+01:00

Aparteu les criatures

2006-02-20T15:45:00.000+01:00

La premsa dependent

2006-02-19T16:46:00.000+01:00

Sembla mentida, però avui en dia, els mitjans de comunicació ténen un gran poder a l'hora de donar ressò als esdeveniments més destacats, moltes vegades hi ha la percepció que si una cosa no surt a la tele, no ha passat, o bé que es tracta d'un esdeveniment de segona, és així de cruel. Personalment, exposo un fet que crec que és prou evident, la manca de cobertura que es dona a determinats actes i la voluntat d'esmorteïr-ne el ressò i deixo una pregunta a l'aire, en l'hipotètic cas que s'hagués fet una manifestació a favor de l'estatut Mas-Zapatero, no se n'hagués fet un seguiment ampli, amb retransmissions en directe i un ampli desplegament de mitjans?

NISQ, os vais a enterar!

2006-02-18T13:19:00.000+01:00

La que faria creure a l'exèrcit català

2006-02-12T11:03:00.000+01:00

El cançoner NISQ

2006-02-10T19:37:00.000+01:00

Mireu alla dalt la muntanya què hi ha
és un nano nisq que amb la motxilla va
va amb mocasins, i doncs què us penseu,
duu una cuba al darrere i un tupé al davant.

A la memòria d'en Cony

2006-02-09T23:14:00.000+01:00

En Cony és el nostre fill i amic. El vam crear l'1 de gener de 2006, el vam forjar a la farga de Cal Pauet Pere després d'haver-ne robat el cos a una carretera secundària, propietat de la diputació de Tarragona. Li vam donar la vida, li vam donar cervesa, cervesa Franziskaner, (la criatura és un 'pijo' eh!) li vam fer un barret ... (em costa parlar sense sanglotar, m'emociono) ... el vam treure a passejar, el vam fer seure amb nosaltres i li vam donar botifarra (en sentit literal, malpensades). Ningú li va donar pel cul (a vosaltres, curres que ens llegiu, si que us hi donarem). No tenia cul, tampoc cony, es deia Cony i era un con. Un minut de silenci per en Cony ... li vam donar la vida i el vam abandonar, i això que aquell nen repel·lent se l'hagués quedat i li diria 'Bobby'. Ara tindria una llar. Pobre Cony. Vam enfotre'ns d'ell, el vam segrestar i el vam abandonar a la carretera. En vam fer un vídeo. Ell mai no ho faria. Què devia dir el Mosso d'Esquadra que el va aplegar? Veient el seu rostre, l'agent es devia pensar que era en Chucky, el ninot diabòlic, i potser tenia raó i ara en Cony, el con diabòlic cerveser, ens busca per pelar-nos. Cony, Cony, no ataquis els NISQ, som la teva família, i si et vam abandonar era perquè crèiem que algú amb més possibilitats t'acolliria. No podem oblidar en Cony, un minut de silenci per ell ... NISQ!

Cap d'any 2006/2007

2006-02-08T20:54:00.000+01:00

Posta de sol a Vilanova

2006-02-08T20:35:00.000+01:00

Una posta de sol és un fet que s'esdevé cada dia i es pot presenciar a qualsevol lloc del món, tot i així, mai en presenciarem dues d'iguals. Moltes vegades, ens atavalem entre cotxes i gratacels i no som conscients del que passa sobre els nostres caps, podem viure sense ni tant sols parar-hi atenció, és cert, però el simple acte d'aixecar el cap i restar en la distància, com a observadors de la immensitat que ens ofereix el cel, farà sentir-nos privilegiats i adonar-nos que, moltes vegades, una cosa tant senzilla com una posta de sol, pot omplir-nos i generar-nos igual o més satisfacció que el més preuat dels béns materials.

El "futur" entrenador del Madriz ha parlat

2006-02-07T22:39:00.000+01:00

Cansat aquestes hores de la nit llegia la premsa esportiva quan he trobat aquest gran article...demano disculpes als Nisq antifutbol.

Capello define a España como "el calor y la creatividad latina, pero con un orden riguroso que dejó Franco". El técnico sabe que dicho general fue un dictador y, a pesar de ello, le justifica con unas declaraciones tan lamentables como injustas para la propia sociedad española: "Dejó un cierto orden. En España funciona todo y funciona bien. Hay educación, limpieza, respeto y poca burocracia", dice.Capello parece atribuir al sanguinario general el mérito de que en España "se puede entrar y salir del estadio sin la escolta policial y se puede ir al fútbol con la familia sin tener miedo a los violentos". Algo que, además, por desgracia no siempre es así.

Diari SPORT online. 07/02/06

Zuldjin

Els NISQ se'n van a Clivelleres

2006-02-05T17:22:00.001+01:00

Resumint podríem dir que els NISQ hem pujat a Clivelleres. Fins aquí la cosa queda clara. Tot i així, i malgrat el cony de vent que fotia, hem arribat al cim no sense abans fer el préssec amb la neu que quedava. Per acabar, us he penjat les fotos dels dos pixaners, els quals volen romandre en l'anonimat (tot i així, per la roba sabreu qui són). NISQ!

Sortida hivernal

2006-01-29T12:03:00.000+01:00

Vatua que és bona!
Ahir a la tarda, un grupuscle dels NISQ que constava de tres membres, va realitzar una sortida de muntanya per la zona de l'Alt Penedès Nord per verificar el terreny i valorar els possibles danys ocasionats per la persistent nevada en les principals vies de comunicació. La sortida es va fer sota condicions climàtiques adverses i es va allargar durant unes dues hores i mitja tot finalitzant quan els últims rajos de sol es van fondre. Quan ho tinguem enllestit penjarem una mostra de les millors instantànies.

Nano Castells,
Sant Quintí de Mediona.

Benvinguda

2006-01-28T18:58:00.000+01:00

Aquest bloc pretén ser el punt de trobada i de referència de totes les activitats que duguem a terme els NISQ, sigles que per aquell que no ho sàpiga signifiquen Nanos Independentistes de Sant Quintí. Tot i que mantenim una web pròpia, la qual no volem arraconar, creiem que el bloc és un instrument àgil per penjar de manera immediata tots els continguts de tot allò amb què perdem el temps. Salut i NISQ!