Neix la NISQ Ràdio Toolbar 1.0

Internautes!

Estem d'enhorabona perquè l'eina que necessitàvem tots aquells que volem escoltar la ràdio al mateix temps que naveguem per internet, ja és aquí!

La NISQ Ràdio Toolbar 1.0 s'instal·la còmodament al teu navegador i et permet escoltar 8 emissores de ràdio en català. L'única contra que de moment presenta és que les 4 emissores de la CCRTV: Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, iCat i Catalunya Música de moment no hi estan incorporades. Esperem que en la versió 2.0 de la NRT que sortirà en breu ja les hi dugui.

A gaudir de la ràdio!

Descàrrega

Txistorrak bapoa da!

Aquesta nit unes ombres apareixeran silencioses al carrer. Cinc elements i un maleter ple com un ou iniciaran un viatge èpic cap a uns euskotopants molt llunyans. A mig camí, en una àrea de servei un conductor cridarà al nostre xòfer "harrek du kopeta!" i ell li respondrà "halto, halto". A mitja discussió, un tercer element intentarà dissuadir-los a crits de "ostia, barrabil!!". Continuarem i arribarem fins a Donosti, on farem un "afarien maginak" i el conductor tirarà el seu per la finestra. L'endemà anirem a escatar les vores de la casa rural, on jugarem a futbol en un camp de gespa de debò, i que consti que no som d'iniciativa.

En definitiva que vigilin les kurroak perquè les rebentarem!!!

Masada

Ahir vaig fer el cim desitjat: Masada, a nomes 50 metres sobre el nivell del mar, pero amb la particularitat d'estar al desert i comencar amb un desnivell de 400 metres sota el nivell del mar, just al costat del mar mort.

Val a dir que en metres es una merda, pero la calor que hi fotia i la forma que te (dret com la meva tita quan es lleva) es feien insoportables. Calor, calor i calor, no se els graus, pero passavem dels 40 segur, i no hi fotia ni mica de vent. Sort que duia una cuba ben gran d'aigua.

Quan vaig acabar el cim i vaig baixar, vaig recorrer el quilometre i mig fins a la parada de bus on el conductor ens havia dit que a les 1, 2 i 3 en passava un. Res, fins les 14.30 esperant alla mes mort que viu amb tot de desert al fons i sense que cap dels 4 cotxes comptats em volgues parar. Finalment va passar un bus pero no era el que jo volia, i aquest et deixava a un poblot a 15km. Mes val un poblot, encara que sigui can ros, que estar al desert. Un cop alla, el bus tampoc passava, i vaig haver de recorrer a un taxista arab perque em transportes els 140 km que em separaven del kibbutz. Quan creieu que em va cobrar? 220 shekels!! 110 per barba (Erem 2), es a dir, 20 euros!!! nomes 20 euros per fer 140 km, el mateix que et cobren per anar de barcelona a l'aeroport. Tot i aixo, estic fins els collons de desert, i de desert del neguev particularment. Aixi que ja estic arrencant petals de les flors inexistents que hi ha aqui per tornar amb els nisq i anar a fer una birra amb rebava!!

Pedraforca

Els trinitaris han tornat a tastar la muntanya aquest darrer cap de setmana. Aquesta vegada vam coronar el mític Pedraforca, un clàssic entre els clàssics de l'excursionisme, en el que alguns dels NISQ es van iniciar fa un temps en això del muntanyisme. Vam sortir a mitja tarda amb el nostre batmòbil i amb poc més de dues horetes ens vam plantar al càmping. Tot baixant cap a la zona de plantar la tenda vam verificar que la taula de ping-pong es trobava en correcte estat per a fer-hi unes partides. Això de zona per plantar la tenda és un dir perquè era talment com si fóssim al mig del bosc mateix, estàvem sols...això és bàsic per a entendre la fotografia.
Després de fer unes corredisses de correfoc i muntar la tenda doncs, vam anar a fer unes partides al ping-pong. No ens hi vam encantar perquè havíem de fer el sopar, sí si, res d'entrepans, camping gas. Diguem que per tal d'atènyer el punt d'ebullició de l'aigua vam haver de patir durant una llarga estona, eterna, afamats com estàvem. Acabat l'àpat vam anar de pet al llit. Durant la nit, destacarem que vam gaudir de la ja habitual serenata nocturna i vam descansar més o menys, en funció del grau d'adaptació en aquesta situació hostil. A les 6 en punt (si m'equivoco corregiu-me) una alarma va sonar i en acabar d'esmorzar vam enfilar la carretera fins al peu del Pedraforca. Vam començar a pujar a una hora respectable (no prou aviat, però, per a no coincidir amb una gernació al cim, gernació entre la qual existia un alt percentatge de garrulisme, per cert) l'ascens es va desenvolupar sense cap fet destacable, el primer tram amb un pendent més o menys constant i força pronunciat fins a arribar a els trams de grimpada. Un cop dalt, vam reposar forces amb viandes diverses tot gaudint de la vista de 360 graus que ofereix aquest cim solitari, fotografia de rigor i avall va.

La tartera és un capítol a part, afortunadament, no hi va haver comparació amb la nostra primera vegada, la mala preparació va fer que ens en quedés un mal record, en aquest cas però, no va ser més que un pur tràmit per arribar al refugi de nou i concloure la ruta. Això no treu que no hi haguessin fets puntuals a destacar. En el tram inicial i a causa de la gran afluència d'excursionistes, la tartera estava ben pelada i s'havia de vigilar per tal de no acabar de cul a terra, un cop se superaven aquests primers metres, la resta es podia fer "amb sense aturador". Aquesta temuda tartera també va causar estralls en el material NISQ, el Pol va perdre una punta d'un dels pals i el txòfert Txep els va desgastar força a causa de la duresa del terreny, personalment, anava més còmode amb sense (pals, s'entén). Els primers a arribar baix vam ser jo i el Pol, només arribar vam anar a jaure sota l'ombra d'uns pins per tal de recuperar-nos, va compartir espai amb un grup de dones d'una certa edat que conversaven sobre temes propis de la "super pop". Quan havia passat una bona estona sense que arribés el tercer component i quan ja creiem que havia fet el viatge de tornada cap al càmping en helicòpter, vam veure'l aparèixer, simplement s'ho havia pres amb més calma perquè es ressentia del genoll. Un cop a l'esplanada del refugi vam menjar i descansar una bona estona en un entorn força concorregut per tota mena de personatges, destacarem un home amb un barret que quan va acabar el seu monòleg només li faltava dir "gràcies per la meva intervenció". En alguns moments allò semblava que fos primera línia de mar perquè la gent prenia el sol en roba interior directament. Vam baixar cap al càmping a desmuntar i perquè mr. Txep es dutxés, com a bon sancugatenc, fins i tot ens va recriminar que, quan anàvem al seu cotxe tot tornant de les sortides, després havia de passar l'ambientador. La tornada no va tenir cap secret i ens vam plantar a casa abans de sopar.

NO, és clar

Abans d'ahir llegia el número de maig del butlletí "La circular" que el grup quintinenc del PSC envia a casa casa. Em va sorprendre bastant llegir l'editorial, signada pels tres regidors del PSC. El text complet, i un comentari ben esmolat, el podeu consultar al bloc d'en Matadracs. És un intent bastant barroer de justificar l'estatut que haurem de votar d'aquí tres setmanes des de la tendència vagament catalanista dels regidors del poble, una tendència que està perdent pes dins el PSC-PSOE, com ens mostren els esdeveniments polítics dels últims mesos.

Anem seguint pas a pas l'argumentació de l'escrit. S'hi diu que els pobles tenen dues maneres de guanyar sobirania pacíficament: o l'accés sobtat a la independència per via d'un referèndum d'autodeterminació, o l'obtenció gradual (i incremental) d'autogovern mitjançant la negociació i el pacte. Podríem afegir-hi que són complementàries, que una via no nega l'altra, però que arriba un moment que l'obtenció gradual de sobirania, el peix al cove, és insuficient. Diuen no témer l'autodeterminació, un exercici democràtic. Just després diuen que Espanya -governada pel seu propi partit!- hi és contrària. I amb això neguen que sigui una via vàlida. Estan dient, llegint entre línies, No hi tenim res en contra, però no és viable perquè no ho volem. Esquizofrènia política, és clar.

Alguns polítics opinen que si la realitat no agrada, es pot tergiversar. Però cal vigilar, les mentides que es diuen no poden contradir allò que és real als ulls de tothom. Als ulls de tota Europa. Perquè afirmar que Europa no veu amb bons ulls el desdoblament d'un dels seus estats integrants, home, fa uns mesos potser algú s'ho hauria cregut. Però dir-ho una semana després que Montenegro votés la seva independència en un procés tutelat per la Unió Europea, és una mica massa ingenu, és clar.

També afirmen que al PSC no són independentistes, sinó interdependentistes: partidaris de la cooperació entre diferents territoris. Completament d'acord: cal cooperar, cal relacionar-se d'igual a igual, sense imposicions i sense vassallatges. Catalunya i Espanya han de coexistir cooperant amb tots els altres pobles d'Europa, però en condicions d'igualtat. Oi que sí? Doncs d'això mateix molta gent en diem independència. Dret a decidir el propi futur. Dins d'Europa, i sense intermediaris, és clar.

Més endavant s'hi fa una afirmació no gaire original: L'Estatut és l'únic camí, tant per als que anem a la federació dels pobles d'Espanya i d'Europa, com per als que van a la independència de Catalunya. Cometen el mateix error -voluntari!- que Jordi Sánchez a l'article que comentava fa uns dies. Articular la relació entre Catalunya i Espanya amb un Estatut no és l'únic camí, hi ha vies pacífiques més ambicioses, però podem acceptar que en la situació política actual és el millor. Ara bé, que no ens confonguin: un Estatut no vol dir qualsevol estatut. L'estatut que ens volen fer votar és un pas enrere per Catalunya, perquè desaprofita l'oportunitat d'avançar. És un maquillatge de l'Estatut de 1979, ja molt insuficient des del principi, però fruit d'un post-franquisme en el qual calia decidir entre l'Estatut o res. Ara, sense aquella pressió, calia posar les cartes amb valentia sobre la taula. Cal pactar amb Espanya? Sí. Cal cedir? És la manera d'arribar al pacte. Quant es pot cedir? Esquerra demana la independència de Catalunya, i ja va cedir, i molt, per assumir l'Estatut aprovat al parlament. Va cedir per responsabilitat política, aprovant a Catalunya un Estatut ajustat però que era el millor possible, de moment. Però quan l'Estatut se'n va a Madrid, això del pacte ho entenen d'una altra manera i només cedeix una de les parts. Això és negociar, això és pactar? Això és imposar, és clar.

Els socialistes quintinencs -no els seus companys metropolitans- conviden a Esquerra a fer junts el camí per aconseguir més sobirania: Fem-lo junts, aquest tram de camí. D'acord, fem-lo junts. Però si voleu més sobirania, si voleu que Catalunya pugui decidir i pugui finançar allò que decideixi, el camí bo és el d'Esquerra, és clar.

Deu ser lògic que el PSOE-PSC defensi el seu estatut: és exactament allò que vol per Catalunya, i fa content Zapatero, el mentider. Deu ser lògic que CiU el defensi: els importa més el poder que Catalunya, van fer servir la negociació per tensar la corda sobiranista, en un acte de partidisme, i ara han rebaixat el llistó per acariciar de nou el poder. I Esquerra? Doncs Esquerra vol més per Catalunya. Vol un bon Estatut. L'Estatut aprovat al parlament no és perfecte, però és una bona base per seguir avançant. Estatut? Sí. El del parlament, és clar.

El paràgraf final és delirant. Comença amb l'eslògan fem junts més Catalunya (on el "junts" deu voler ajuntar el PSC-ICV amb CiU, veient amb qui pacten l'estatut). Segueix l'article: I després, tornem-li [a Catalunya] el govern d'esquerres - inclosa ERC, és clar. Com s'entén aquesta contradicció? Per una banda volen fer "junts" (PSC+CiU) "més" (??) Catalunya, per l'altra volen reeditar el tripartit que voluntàriament han trencat. Hi ha dues maneres d'entendre-la. La primera és veure que no és l'opinió del partit, sinó dels regidors quintinencs; i adonar-se que l'aparell del PSC va per un altre cantó, que s'hi han imposat les tesis més pragmàtiques i metropolitanes, les trames polítiques que porten tants anys fent i desfent al cinturó de Barcelona, per qui l'autèntic president és Zapatero, i Maragall és el president incòmode de l'autonomia catalana. Però també hi ha una altra explicació, segurament també vàlida: el PSC vol manar, vol fer-ho a qualsevol preu, i sap que un hipotètic pacte CiU-PSC tindria Mas per president, i els socialistes a la corda fluixa. L'única opció real del PSC per tenir la presidència de la Generalitat és pactar amb Esquerra. I fa poc han expulsat Esquerra del govern. Sorprèn una mica, és clar.

CiU-PSC, ERC-CiU o ERC-PSC. Qualsevol pacte postelectoral s'haurà de fer mirant al futur, però la càrrega del passat serà molt feixuga. Tot i així, cap obstacle serà insuperable. Esquerra pot ser al govern, o pot no ser-hi. Si hi és, caldrà veure amb qui. CiU pot fer polítiques progressistes? Sí, per guanyar poder farien el que fos. El PSC pot fer polítiques catalanistes? En tinc molts dubtes, caldrà veure com governen ara que estan sols. Tots els escenaris estan oberts, sí, però alguns ho estan més que els altres. Una cosa és segura: el Pacte del Tinell és mort i enterrat. Haurem de fer foc nou, un pacte molt més ambiciós a nivell nacional i a nivell social. Si no és així, que ningú compti amb Esquerra. És clar?

Txepph